Modelatge de la diptongació divergent en els reflexos d’esse del llatí a l’espanyol i al portuguès

És conegut que l’estructura del diftong per defecte en llatí era decreixent (vocal + semivocal) i que els diftongs més comuns en la llengua eren aj aw ej ew oj uj. El portuguès manté aquesta estructura predeterminada de diftong, mentre que l’espanyol ha tendit a augmentar el nombre de diftongs. Aquesta divergència en els patrons de diptongació afecta els paradigmes de pretèrit, imperfet de subjuntiu i futur de subjuntiu dels verbs ser i anar en tots dos idiomes. Aquest article proposa que una combinació de canvis en els paràmetres morfofonològics va ser el responsable de les modificacions en els reflexos perfets d'ESSE del llatí a l'espanyol i al portuguès. En espanyol, un canvi d'accent cap a la vocal temàtica, combinat amb una preferència pels diftongs creixents, va provocar la preservació i la diptongació (fue, fuimos) de les seqüències llatines. En portuguès, l'accent s’assigna a l’arrel, cosa que provoca diftongs decreixents en alguns reflexos (foi) i monoftongació en d’altres (fomos). L’anàlisi basada en la Teoria de l'Optimitat modela harmònicament les divergències de l’espanyol i el portuguès respecte del llatí i entre ells.