Classificacions dialectals de l'italià
Article Sidebar
Citacions a Google Acadèmic
Main Article Content
Aquest article ofereix una visió històrica i una anàlisi crítica de les classificacions dialectals de l’italià. Després de diverses classificacions de base empírica proposades des del segle XIV, es van formular cinc classificacions científiques. Ascoli (1882/1885) va adoptar una classificació genealògica, tot ordenant els dialectes italians en tres macrogrups (dialectes gal·loitàlics i el sard; el venecià, dialectes del centre d’Itàlia, dialectes del sud i el cors; el toscà). Aquesta distribució, amb alguns ajustaments pel que fa a la posició dels dialectes del Vèneto, el sard i el cors, també torna en la classificació ètnica proposada per Merlo (1924, 1933), que subratlla els efectes dels substrats. Rohlfs (1937) proposa una classificació similar en tres grups fent servir un enfocament geolingüístic basat en la difusió areal de divuit fenòmens lingüístics. La proposta de Devoto (1970) segueix un model quantitatiu, i mesura l’afinitat estructural entre onze sistemes dialectals. La classificació de Pellegrini (1973, 1977), acceptada per la majoria dels estudiosos contemporanis, es basa en l’aplicació contextual de criteris sociolingüístics i geolingüístics. Subdivideix els dialectes italians en cinc sistemes (dialectes del nord, friülà, toscà, centre-sud, sard), cadascun dels quals es divideix a més en subdialectes.