De Gaudí a Calatrava: sobre el bando perdedor (Entre dos fines de siglo)

La ruptura d'una tradició arquitectonica classico-historicista de cinc milenis d'antiguitat va donar pas a una nova tradició, la de la modernitat. Aquesta nova tradició de I'arquitectura moderna s'ha d'entendre de forma completa entre els marges autentics en els quals va néixer. No s'hauria de primar, per tant, una sola de les tendencies possibles en I'arquitectura contemporania, com s'ha fet de manera parcial i dogmatica des de I'arquitectura racional-funcionalista. Cal desenvolupar una arquitectura moderna en tot el vast camp que s'extén entre dos costats sovint enfrontats, per tal de combatre contra els motlles que segueixen vigents. Des d'allo racional, objectiu i material fins a allo emocional, expressiu i simbolic: comptant amb totes aquestes possibilitats és com va néixer realment la nova arquitectura, tan SOIS sota dues condicions úniques: la llibertat guanyada per les avantguardesi I'adequació als temps (Der Zeit lhre Kunst/ Der Kunst lhre Freiheit), segons el lema de la Secessió que ara compleix un segle. Rebutjant el caracter absolut d'allo funcional, pragmatic i realista; buscant la paritat en la valoració de totes les diverses característiques de les quals pot gaudir I'arquitectura i el disseny s'avancara en un desenvolupament equilibrat de la biodiversitat arquitectonica.