El arte de los ochenta y las exposiciones. Reflexiones en torno al fenómeno de la exposición como medio para establecer los significados culturales del arte

Aquest article consta de dues parts. A la primera part s'aborda I'exposició como un mitja en la difusió i imposició d'idees, com un instrument en mans de gestors culturals a I'hora d' imposar tendencies, de confirmar Ilenguatges, de consagrar els artistes en un determinat context social. En el text s'arriba a una primera conclusió que, en part espectacle, en part esdeveniment historico-social, les exposicions dels vuitanta, tant si es tracta d'exposicionsd'autor com de tesis, acaben imposant-se com a vehicles en la producció i disseminació de coneixement; en una paraula, en la creació de significats culturals. Ala segona part es planteja un recorregut per algunes de les exposicions més paradigmatiqves realitzades tant a Europa com a America al llarg de la decada dels anys vuitanta, des de Westkunst (Colonia, 1981) oA New Spirit in Painting (Londres, 1991), fins a la Bienal Whitneyde Nova York, de1993, o la 11 Bienal de Lyon , també de 1993. L'exposició en cap cas s'estudia com un fet tancat en el1 mateix, sinó en dialeg constant amb les distintes tendencies, Ilenguatges i moviments de cada moment; I'exposició com un instrument per radiografiar els discursos artístics dels vuitanta: el pas de I'expressionisme calid de la primera meitat de la decada (pintura salvatge alemanya, transavantguarda, figuració Iliure) a la postmodernitat fredarecorreguda per una doble tradició, nominalista i reduccionista, i d'aquesta a I'art narratiu de principi dels vuitanta (el cos, el feminisme), així com al recent fenomen del multiculturalisme