Canvi semàntic i intersubjectivització: l’origen del condicional evidencial de report en català antic

El condicional evidencial de report (CER) no és gaire habitual en català: està restringit al llenguatge periodístic i a alguns registres molt formals (com el llenguatge acadèmic o el legal) i no es troba en el discurs espontani. D’una banda, s’ha descrit entre els nous valors modals del condicional. De l’altra, la normativa l’ha rebutjat com a gal·licisme o com neologisme inapropiat. Mitjançant l’anàlisi de corpus textuals, hem documentat el CER en català des dels inicis del segle XIV a l’actualitat, amb matisos semàntics i pragmàtics i diferents graus de gramaticalització.

A causa de l’actual interès en l’evidencialitat, el CER s’ha estudiat a fons en francès, italià i portuguès, però centrant-se principalment en els seus usos contemporanis i no de manera tan detallada en el procés diacrònic que ens podria explicar aquests usos. Seguint aquesta línia de recerca, que van començar amb l’estudi del futur epistèmic i evidencial en català, tenim per objectiu descriure: a) el context pragmàtic que hauria estat el punt de partida del CER en el segle XIII, abans de trobar documentat aquest ús; b) el procés de canvi semàntic seguit pel condicional des d’un ‘futur del passat’ a l’adquisició de valors epistèmics i evidencials i c) el paper que tenen les inferències, la subjectificació i la intersubjectificació en aquest procés de canvi.