Interaccions entre nivells en llatí: abreujament vocàlic, elisió vocàlica i formació de diftongs

La versió paral·lela i la serial de la teoria de l’optimitat (TO) difereixen entre sí en la manera com expliquen les generalitzacions fonològiques que es refereixen a més d’un nivell de la jerarquia prosòdica. L’abreujament vocàlic en llatí ha estat analitzat per McCarthy, Pater & Pruitt (2016) com un exemple d’això. L’escurçament es produeix per tal d’optimitzar l’estructura del peu. En la primera versió la construcció dels peus i l’escurçament poden avaluar-se en paral·lel, però en la segona la construcció dels peus i l’abreujament s’han de dur a terme necessàriament en una derivació serial. En aquest article es discuteixen críticament ambdues anàlisis. Després del l’escurçament vocàlic, s’aborden altres dos casos d’interacció entre nivells en llatí: l’elisió vocàlica i la diftongació de vocals. Per a cadascun d’aquests casos, s’argumenta que és preferible una anàlisi serial a una de paral·lela.