La posició del subjecte en la historia del llatí

L’objectiu d’aquest article és proporcionar un suport addicional a un aspecte de l’anàlisi de l’estructura oracional del llatí clàssic i llatí tardà proposada a Danckaert (2017a), a saber, la diacronia de la posició del subjecte. D’acord amb la proposta rellevant, cal distingir una gramàtica anterior (‘Gramàtica A’, l’apogeu de la qual és aproximadament el període comprès entre el 200aC i el 200dC), en què no hi ha moviment-A per als subjectes, i una gramàtica posterior (‘Gramàtica B’, que sorgeix aproximadament el 50-100dC, i esdevé totalment productiva a partir del 200dC en endavant), on els subjectes es mouen opcionalment a la capa flexional. Assumint el model variacionista d’adquisició del canvi lingüístic desenvolupat a Yang (2000, 2002a,b), presento evidència de corpus que confirma que és només en el període del llatí tardà que els subjectes interns a l’ST s’estableixen plenament com una opció gramatical.