La polisèmia dels verbs «pegar», a«pegar» i «empegar» en català: una manifestació sincrònica del canvi semàntic

En aquest article estudiem la polisèmia que tenen els verbs pegar, apegar i empegar en el català actual. Primer de tot, fem una descripció completa dels significats que han adquirit aquests verbs no tan sols en la llengua estàndard, sinó també en la col·loquial. Per distingir-ne els significats hem analitzat els diccionaris actuals més rellevants i un corpus de textos escrits. A més, també hem tingut en compte unes quantes mostres de la llengua oral. La nostra recerca ha posat de manifest que no hi ha els mateixos significats ni les mateixes formes en tots els dialectes. Per poder entendre com s’ha produït aquesta polisèmia, hem partit del marc teòric de la lingüística cognitiva. Hem pogut mostrar que, quan es combina la noció d’esquema d’imatge del camí amb els efectes de prototipicitat i amb la Teoria del Canvi Semàntic per Inferència Convidada, en què juga un paper fonamental la metonímia, podem obtenir una explicació satisfactòria de la complexitat semasiològica dels verbs estudiats.