Objectes no acusatius

En aquest article proposem una anàlisi asimètrica de la legitimació de cas en què, d’una banda, l’arquitectura funcional del sistema verbal només legitima, com a màxim, un SD, i, de l’altra, només un cert tipus de SD requereix una legitimació formal. La nostra proposta explica, sense complicacions addicionals, els problemes clàssics que afecten la sintaxi de les construccions amb Marcatge Diferenciat de l’Objecte (MDO) i amb elevació d’objecte, així com els efectes de la restricció de persona i cas, tant en espanyol com en altres llengües. També analitzem les conseqüències i els reptes que la nostra proposta planteja per explicar el comportament dels clítics en dialectes laïstes en contextos en què els dos arguments interns semblen legitimar-se de maneres formalment independents: un mitjançant el MDO i l’altre gràcies a un clític de datiu. En aquest sentit, demostrem que aquest clític datiu no estableix cap relació de concordança, sinó que és un determinant que s’incorpora, com passa amb els clítics acusatius de tercera persona (Ormazabal i Romero 2013a).