La convergència de nombre i gènere: el pluratiu àrab

En aquest article s’analitzen les propietats morfosintàctiques i semàntiques d’una construcció plural/col·lectiva de l’àrab, que anomeno pluratiu. S’hi mostra que el pluratiu és una tercera entitat complexa que resulta d’un procés de convergència dels trets (i/o categories) de nombre i gènere. Es comporta com una expressió sintàctica que denota grups i mostra un comportament dual, ja que legitima predicacions i anàfores singulars o plurals o alterna la concordança femenina singular amb la masculina plural. En aquest sentit estricte, el pluratiu es mostra com ‘u’ i ‘molts’ alhora: denota la unitat sencera, però també permet accedir a les (moltes) parts de la unitat. Establim una comparació entre el pluratiu i els numerals de grup eslaus, d’una banda, i les llengües amb classificadors de grup, com el xinès, de l’altra. S’argumenta que el singulatiu també és una entitat complexa que contrasta amb els col·lectius genèrics i els singulars normals. El sintagma SDiv resulta massa general per donar compte de les subtils diferències en la individualització i és millor dividir-lo en Sàtom i Sunitat.