Els Jocs Florals en la literatura catalana contemporània

El 1859, el mateix estímul que impulsa l'ambició del pla de l'Eixample barceloní de l'urbanista Cerdà serveix per a la «restauració» dels Jocs
Florals de Barcelona, un seu complement simbòlic que, ben calculadament, feia memòria dels poderosos arguments de legitimitat històrica
que els catalans de mitjan segle xix podien esgrimir per als seus afanys presents. Sota l'autoritat del gothic revival romàntic, els Jocs eren,
de fet, en el punt de 1859, un capítol estel·lar i sumptuós de l'operació anomenada «renaixença» pels seus mateixos protagonistes, la diversa
operació comunicativa amb què les elits del moment proposaven de projectar-se i d'imposar-se en el pla simbòlic. A partir d'aleshores,
el Jocs Florals, més enllà del certamen literari que són en primera instància, polaritzaren la intensa activitat simbòlica, monumentalitzadora
i cívica que acabarà configurant el codi compartit de la cultura del catalanisme. Alhora, en vindicar el valor simbòlic i patrimonial de la
llengua catalana, obriren un espai per als usos literaris cultes que, successivament eixamplat, fou el germen del sistema literari català contemporani.
Això amb independència que la norma literària que els Jocs promovien entrés aviat en crisi i que, per tant, poguessin ser severament
desautoritzats. Es van mantenir indemnes, però, com a plataforma cívica i com a instrument d'agitació i propaganda, com ho
prova la seva profusa rèplica arreu del territori catalanoparlant i la seva infiltració en els usos festius populars. O també, ja en el segle xx,
prohibits pel règim del general Franco, la seva militant itinerància per Europa i Amèrica.