Dels estats arcaics a la romanització: una perspectiva històrica i evolutiva sobre els ibers

Durant els segles centrals del primer mil·lennari aC es va produir a la costa oriental de la península Ibèrica un ràpid desenvolupament
sociocultural que va suposar la transformació de les societats de petita escala (nivell de comunitats locals,
o fins i tot familiars), en societats complexes, compostes per desenes de milers de persones, com a mínim, i dotades de
formes d'organització política centralitzades, que controlaven territoris extensos, sovint de diversos milers de quilòmetres
quadrats. Des de començament del segle iv aC, la ràpida expansió de l'escriptura suggereix l'establiment d'un sistema
administratiu i el desenvolupament de la complexitat institucional pròpia dels estats arcaics. Aquests estats eren dirigits
per monarques eixits d'estaments aristocràtics que dominaven les diverses comunitats que constituïen el gruix de la població.
Sabem per les fonts grecollatines que els pobladors d'aquest territori eren coneguts amb el nom d'ibers, i que aquest
grup ètnic estava dividit en pobles diversos, que en alguns casos corresponien a les entitats polítiques abans esmentades,
mentre que en d'altres en devien englobar diverses. L'epigrafia mostra que en tot aquest territori es va utilitzar -però potser
no de forma exclusiva una mateixa llengua, coneguda modernament com a ibèrica, que no pot ser interpretada. La
incorporació al món romà, entorn de 200 aC, va suposar una paulatina integració en la cultura llatina, que va culminar
poc abans del canvi d'era.