Cinema argentí i la lluita per no morir

El cinema sonor arriba a l'Argentina el 1933, titulant aquesta primera pel·lícula com “Tango”, fet no casual, ja que en aquest context sociocultural i polític es gestava una forta empremta del tango que era habitat i respirat per tots els argentins, particularment a la ciutat de Buenos Aires. La producció audiovisual posa un punt de voler visibilitzar aquest fet i alhora que sigui mirat a l'exterior com una manera de mostrar de com vivia i sentia un argentí. El tango i el cinema en aquest punt es connecten. El tango estava immers en el cinema. Amb el canvi de dècada, es presenta allò que és conegut com l'època daurada del cinema argentí, on grans directors com Mario Soffici, Carlos Hugo Christensen, entre d'altres presenten la quotidianitat mostrant una joventut que estava immersa en la lluita de classes i valors, on s'empren paraules anomenades com a “poble”, “orgull nacional”, apel·lant a voler reedificar una identitat argentina.