Desinstitucionalització, individualismes i reclams punitivistas: en particular, la “cassolada contra l'alliberament de presos” en les albors de la pandèmia

Els processos de desinstitucionalització i individualisme ofereixen una clau de lectura de les formacions socials del present travessades pel punitivisme contemporani. Podem conjecturar, al seu torn, que la pandèmia ha exacerbat les expressions punitivistas i els processos d'individualisme i desinstitucionalització en els quals aquelles s'inscriuen. Immers en un complex d'incerteses individuals sobre la circulació d'un virus que es presentava com a letal, aquests actors morals van pretendre immunitzar-se enfront de l'alteritat constituïda per la figura del pres. El replegament sobre si, immanent a l'individualisme contemporani, (re)potenciat pel tancament per a no contaminar-se enfront del virus, va intensificar el perill de l'alteritat, va radicalitzar un risc singular, per fora dels reals perills de contagi que mostrava el COVID-19: el del pres encara tancat al mig divers del carcerari. En aparent paradoxa, la “cassolada contra l'alliberament de presos” va promoure un control denunciant d'un altre al qual no es podia contactar, però al qual s'adjudicava una afectació singular, difusa. És a dir, assistim a la crida a l'anihilament de l'alteritat per fora, no sols de les condicions d'emergència sanitària, sinó dels pretextos securitaris-delictius. Però aquesta paradoxa no és tal si procura ser analitzada com a exacerbació de la sèrie de manifestacions punitivistas en el marc dels processos d'individualismes i des-institucionalització iniciats fa aproximadament 50 anys. Aquesta clau de lectura permetria comprendre al “#Cacerolazo30A”, no com un episodi irracional de la nostra vida social, sinó en plena lògica amb els processos d'individualisme i desinstitucionalització.