El Sistema constitucional català i el dret de les persones entre 1702 i 1706

Aquest article se centra en l'anàlisi del model polític català abolit el 1714.
Situa el caràcter empíric de la legislació catalana, un dret escrit fruit del coneixement
dels fets socials i polítics i arrelat a la realitat. Amb aquest dret públic, la
societat catalana feia del juridicisme l'arma contra l'intervencionisme i l'autoritarisme
reials. Aquest model va aconseguir la seva màxima capacitat d'evolució
en les Corts de 1701-1702 (les Corts de Felip V) i sobretot en les Corts de
1705-1706 (les Corts de l'arxiduc Carles III). Aquestes Corts reforçaren l'ordenament
jurídic català amb la voluntat de contrarestar la política reial posterior
a la derrota de la Guerra dels Segadors. En aquestes Corts, amb una notable
presència dels síndics del braç municipal, superior en les Corts de l'arxiduc,
es van aprovar lleis importants de caràcter molt divers (econòmiques, socials,
culturals, administratives, d'ordenament de la justícia i el notariat, etc.); però
aquesta comunicació només pretén destacar les lleis destinades a salvaguardar
les Constitucions (compilació de les lleis i creació del Tribunal de Contrafaccions),
a defensar els drets civils per sobre de la jurisdicció militar i a garantir
els drets de les persones, fet aquest darrer especialment rellevant en les Corts de
1705-1706, sota l'experiència de la repressió del primer regnat de Felip V. La
modernitat d'aquestes Corts va quedar liquidada amb la caiguda de Barcelona
de 1714 i la implantació de la Nova Planta.