L'Exili de la Guerra de Successió

La derrota de Catalunya a la Guerra de Successió (1702-1715) va provocar l'exili
d'entre vint-i-cinc mil i trenta mil persones. Aproximadament la meitat eren catalanes,
i la resta s'havien refugiat al Principat provinents d'altres regnes hispànics. L'exili
es desplaçà als territoris governats per l'emperador Carles VI (el Carles III dels catalans)
i va ser especialment nombrós i actiu a Itàlia i a Viena. Entre els exiliats hi havia
gent de totes les classes socials.Tanmateix, va ser especialment destacat el paper exercit
per polítics, militars, eclesiàstics, juristes i intel·lectuals. L'exili disposà d'una institució
de govern, el Consell d'Espanya, amb jurisdicció en tots els territoris italians annexats
per Carles VI, i d'àmbits de sociabilitat propis, com l'Hospital d'Espanyols i el
monestir de Montserrat, ambdós a Viena. El 1735 fundà la Nova Barcelona a l'actual
Vojvodina (Sèrbia). Fins a la dècada de 1740 mantingué ben vius els trets d'identitat
propis. Després, la mort sense descendència, el retorn o la dissolució en les societats
d'acollida van anar desfent progressivament aquell col·lectiu humà.