Noves idees sobre la gènesi i la persistència de la teoria de l’art neoclàssica a Catalunya

La reflexió sobre el geni és un dels principals símptomes que permeten detectar cert canvi en la manera d’entendre el fet artístic; canvi que a principi de la dècada de 1830 haurà portat a l’adopció parcial del romanticisme. En aquest article identifiquem aquest símptoma en els escrits dels principals teòrics del neoclassicisme català, és a dir, en els discursos de Josep Farriols i Joan Carles Anglès i en el manual de Josep Soler i Oliveras i Antoni Ferran. Aportarem noves idees per interpretar aquests escrits i veurem com en el primer es rebutja la idea de “geni” i es perpetua un esquema ideològic provinent del classicisme de l’antic règim. En els altres casos, on ja s’accepta la figura del geni, demostrarem que aquest concepte és més proper als pensadors francesos del segle XVIII que no pas als del romanticisme alemany. Per altra banda, citarem exemples d’autors romàntics on perviuen conceptes centrals del neoclassicisme, la qual cosa ens permetrà posar en qüestió la consideració del natzarenisme com a estil plenament romàntic.
Paraules clau: neoclassicisme / teoria de l’art / natzarenisme.