Classificació paleoecològica de les formes dels rudistes - una eina per a l'anàlisi paleoambiental

Els rudistes com a suspensívors epibentònics sèssils
sols podien adaptar-se a les pressions ambientals
per mitjà del creixement de la closca. Per
això, les closques dels rudistes mostren una sèrie
de formes, les característiques bàsiques de les
quals estan en estreta relació amb el caràcter de
l'hàbitat que ocupaven. Skelton & Gili (en premsa)
classifiquen les closques dels rudistes en tres
morfotipus ecològics generals, basats en els paradigmes
definits per Skelton (1979a). En aquest
treball exposem els trets principals d'aquesta
classificació, fent ressaltar les seves implicacions
paleoecològiques.

Elevadors (elevators): tot el marge de creixement de la valva fixa estava involucrat en el creixement cap amunt. L'índex d'elevació, E, que
comprèn la mitjana entre la màxima (α) i la mínima
(β) inclinació de la paret externa del marge de
creixement de la valva fixa, s'aproximava a 90°.
E podia variar, pero el límit inferior per al creixement
normal és per definició E=45°. Aconseguien
l'estabilització per la implantació passiva de la
valva fixa en el sediment, eventualment reforçada
per la fixació lateral en els veïns. Ocupaven substrats
tous, generalment fangosos, amb acumulació
neta positiva. Els rudistes elevadors estaven,
doncs, restringits a ambients d'energia baixa a
moderada, rarament subjectes a torrents tractius.
Adherents (clingers): una part del marge de
creixement de la valva fixa creixia directament sobre
el substrat, cimentant-se, si era dur, (adherents
fixos) o adaptant-se a la seva superfície (adherents
friccionals). Com que (β tendia aixi a 0°, E
havia de ser per definició < 45°. L'estabilitat era
assolida pel contacte directe de la base de la closca
amb el substrat. Els rudistes adherents extremaven
l'àrea de la superfície de contacte basal
(A) aproximant-la a l'àrea del polígon convex dibuixat
pel perímetre basal de la closca sobre la
superfície del substrat (A', o àrea virtual de suport).
Així A/A' tendia a aproximar-se a 1, i per definició
havia de ser > 0.75. Ocupaven substrats
des de relativament estables a durs amb sedimentació
neta de negligible a positiva, però amb fluxos
de sediment solament ocasionals. La majoria
dels rudistes adherents podien afrontar entrades
de sediment intermitents fent crèixer cap amunt,
escalonadament, la superfície de creixement basal.
Les condicions de corrent associades podien
implicar la inhibició freqüent o regular de deposició, però els torrents tractius eren rars. Ajaçats
(recumbents): la clau d'aquest morfotipus era
també l'estabilització, generant amb els marges
Mures de les valves sobre el substrat una base
ampla per a la closca. E era així, una altra vegada
< 45°. Però a diferència de l'adherent, l'àrea de
contacte amb el substrat (inestable), A, tenia poca
importància per a 1'estabilització. Els rudistes
ajaçats extremaven els diàmetres efectius del
contorn de la base de la closca (és a dir A') de manera
que aquesta adquiria una forma arquejada o
estrellada que resistia la boleiada i soscavació
dels corrents. En consequència, A/A' era menor
que 1, i per definició havia de ser < 0.75.
Ocupaven sorres calcàries mòbils, amb removiments
de sediment freqüents i sedimentació positiva
neta negigible.