Geografía Natural de la India Antigua

En obrir-se a l’Índia antiga, s’investigà la noció de natura expressada en la seva cultura. Així, s’abordà la geografia cultural índia mitjançant la relació entre la natura i l’humà en les auscultacions de la literatura i dels símbols indis. D’acord amb la riquesa de la geodiversitat de l’Índia — entre deserts, boscos i muntanyes —, en contrast amb aquesta natura empírica, es qüestionà en la literatura vèdica — amb focus en els Vedes, una obra religiosa; les Upaniṣad, una obra filosòfica; el Mahabharata i el Ramayana, obres èpiques — les seves perspectives sobre la natura. A partir d’un passat mític, el present fatalista del ritme inconstant entre inundacions i sequeres s’adona de símbols basats en el principi de connexions. Així doncs, la natura és l’expressió de la cultura índia mitjançant símbols interconnectats a través de les obres vèdiques. Així, s’uneixen l’espai físic amb l’espai històric en la projecció col·ligada de l’espai natural amb l’espai simbòlic. En proposar l’orientalitat contra l’orientalisme, es pretengué reflectir el pensament geogràfic indi en la força del seu fonament de connexitat amb la natura.