Educar para el matrimonio en femenino: modelos y prácticas en la literatura de posguerra

La imatge i el model de dona que el franquisme va dissenyar, va imposar i va rendibilitzar durant més de quaranta anys està sent objecte en els últims anys d'una investigació interdisciplinària on han confluït Història, Sociologia, Antropologia i Didàctica, entre d'altres Ciències Socials; fins i tot el paper alliçonador d'aquesta imatge no és aliena als estudis realitzats des de l'art, la crítica literària o l'educació. Amb aquesta comunicació ens proposem aportar nous arguments a aquesta línia de treball des d'una nova vessant, que té a veure amb el paper de la dona com una part pràctica del matrimoni, i que neix d'una imatge narrativa que és totalment detectable tant en l'anomenada gran literatura com en el seu correlat popular la novel·la rosa. El matrimoni, que no tant la ulterior idea de família, molt més elaborada com a idea del patriarcat, suposa una forma de discurs permanent de la destinació, educació i socialització de la dona. Aquest moment instituent, amb les seves fases basades en el festeig, festeig i matrimoni, suposa una mena de concentrador del món de la dona, que lluny de tenir un paper col·lateral es converteix en part d'un discurs central. Tractem de contestar, encara que som conscients que només estem esbossant un camí, en quina mesura el matrimoni focalitza i reprodueix la idea de la "nova" dona franquista, basant-nos en les aportacions narratius i teòrics de la seva imatge en les novel·les escrites per i per "la dona espanyola".