Cadàvers privats i cadàves públics. Epistemologia i ètica de les imatges censurades

Al 2002, Daniel Pearl, periodista del Wall Street Journal, era segrestat i degollat davant d’una càmera. La gravació del degollament, amb oberta internacionalitat pública, fou finalment censurada per la immensa majoria dels mitjans de comunicació occidentals i no va transcendir l’àmbit privat en el que es realitzà. Les vexacions i tortures fotografiades a Abu Ghraib, en canvi, transcendiren el 2004 la seva inicial privacitat en ésser publicades pel The New Yorker i la CBS, envaint així l’espai d’allò públic. Què distingeix ambdues imatges, determinant la seva “publicabilitat”? El present article pretén analitzar la censura d’imatges especialment cruentes en els espais informatius –i.e., al marge dels publicitaris o dels d’entreteniment. Per a això, provaré de respondre, en relació a aquest tipus d’imatges, les següents preguntes: Què poden mostrar? S’han de poder mostrar? I, com s’han de mostrar? La primera pregunta es dirigeix a una qüestió estrictament epistemològica. Donada la seva excessiva amplitud, em limitaré a establir, per una banda, que és necessari defnsar una certa idea de la veritat com a correspondència per a poder distingir entre imatges vertaderes i imatges falses. I, per una altra banda, precisaré en què podria consistir la falsedat d’una imatge.
Les dos segones, en canvi, són de tipus ètic i apunten a la problemàtica formulació d’una llibertat d’expressió relativa a les imatges violentes. Provaré de posar de relleu la funció decisiva d’aquest tipus d’imatges com a revulsiu i desenvoluparé de forma crítica alguns dels arguments habitualment esgrimits per a impedir la seva difusió. Pretenc defensar que, inclús si acceptem que prima facie s’ha de poder veure tot, el centre del debat està en les condicions de publicació i, principalment, en la possible espectacularització mediàtica de les imatges.