El vídeo, la ciutat i l’espectador: l’arquitectura i els seus cossos davant una càmera de vídeo

Aquest article és una investigació sobre els tipus de relacions espectacionals que es podrien generar quan una imatge en moviment (vídeo, en aquest cas) presenta una ciutat dins d’un marc polític. Amb aquest objectiu analitzaré de tres estudis de cas diferents en què la ciutat –la seva arquitectura i la seva població– és el terreny polèmic comú de les obres Guilty Landscapes, episode I – Hangzhou, de Dries Verhoeven (2016); Sign on a Truck, de Jenny Holzer (1984); i Història Urbanística, de Vídeo-Nou (1978). En la meva argumentació seguiré, principalment, les reflexions de Jean Baudrillard, sobre la «responsabilitat» mediàtica, i la de Jacques Rancière quan se centra en el terme «dissensus», entès com l’essència de la política. És important, i val la pena subratllar-ho, que totes aquestes obres d’imatge en moviment són capaces de reflectir a l’espectador que, per mitjà de diversos dispositius i de configuracions de l’espai, es converteix en una part activa de la representació mateixa: i una representació que no requereix una forma de resposta és una reducció que no fa més que amplificar el poder de la presa de decisions dels poderosos. En canvi, Dries Verhoeven, Jenny Holzer i Vídeo-Nou, ens enfronten amb les seves representacions i ens demanen una participació personal activa en la seva construcció. A més, això podria considerarse com una reflexió sobre el que es podria aconseguir actualment en arquitectura i representació urbana a través de diversos nous mitjans i les seves interseccions amb la imatge en moviment i les arts escèniques.