Les fronteres que ens constitueixen: Paràsits i la il·lusió del solipsisme en temps de pandèmia

En sentit literal, un organisme biològic no pot estar viu per si mateix. Aquest article sorgeix amb el propòsit principal de permetre que les premisses clau de la cibernètica de segon ordre ressorgeixin en els progressos actuals de la filosofia de la ciència i el pensament posthumanista. Intento coordinar aquestes ressonàncies per parlar sobre l’estat de precarietat i la realitat viscuda de la vida social i política durant la pandèmia, sense precedents, de la COVID-19. Plantejo el «paràsit» i el «virus» com a formes biològiques i comunicacionals que modelen la impossibilitat del solipsisme en la vida (sigui vírica, parasitària o humana). Crec que trencar una premissa del solipsisme funciona com una tasca central en un intent de veure i de parlar de la madeixa d’interrelacions que conformen la nostra comprensió compartida sobre els fets actuals.

Per activar aquest debat, estic sensibilitzada per buscar les ressonàncies de la pel·lícula Paràsits sobre temes d’interrelació radical, sistemicitats dins de les restriccions capitalistes i dels límits confusos de la vida biològica i política. L’èxit internacional de Paràsits en menys d’un mes abans del brot exponencial de la COVID-19 pot ser que no es descarti com una coincidència trivial, sinó com una intersecció coincident extensa amb la possibilitat de donar significat ressonant sobre conceptes rellevants que s’estenen més enllà d’un àmbit singular de la filosofia de la ciència o la teoria del cinema. Les fronteres socioeconòmiques que es perceben de manera afectiva en la pel·lícula ofereixen un punt de partida des del qual aprofundeixo en conceptes científics anàlegs, incloent-hi nocions de responsabilitat epistemològica i la circularitat de les relacions humanes i la interacció mútua en els treballs de cwork de cibernètics com Gregory Bateson i Heinz von Foerster. Aquest debat fixarà el meu intent de presentar una simbiosi de conceptes que postulen l’existència de virus com l’existència de fronteres en formes de vida a la Terra. Aquests conceptes inclouen l’Umwelt de Jakob von Uexküll, especialment pel que fa a la vida vírica; la interpretació mal·leable de Michel Serres de «paràsit»; la diferència entre el «paràsit» i el «virus» traduïda a una experiència particular i viscuda; i les analogies formals que els cibernètics van fer entre la «consciència» vírica i l’(auto)organització mecànica d’Alan Turing. Emmarco aquests conceptes amb el seu potencial per oferir una comprensió fenomenològicament ressonant i amb matisos científics en la lluita de classes sistèmica, com es representa en la pel·lícula i es ramifica completament.