Aprendre de la caiguda, fer amb l’esquinçament: paradoxes de la melancolia lúdica a «Gris»

Aquest article parteix de la concepció del videojoc com a «sistema afectiu» (Anable, 2018) que ens permet assajar la relació amb el món, no evadir-nos-en, per analitzar com s’articula la melancolia lúdica. Tot i que els discursos hegemònics del nostre temps  conviden a la felicitat, l’art ens permet fer quelcom amb allò que falta: assenyalar i posar nom a les ombres que ens habiten. Per fer-ho, analitzem Gris (Nomada Studio, 2018) com a cas d’estudi, que, mitjançant les eines d’anàlisi textual i ludonarrativa, es proposa com a al·legoria de la melancolia per explorar si es tracta d’una experiència basada en el flow colorit que convida a un descobriment relaxat o si, per contra, realment utilitza el llenguatge propi del videojoc per reflexionar sobre la complexitat de l’experiència melancòlica. Malgrat que podem jugar a la malencolia, la tristesa i la distòpia, com assenyala Farca (2018), els videojocs distòpics se centren en un nucli profundament utòpic i esperançador. Els resultats assenyalen que no podem classificar-lo únicament com una experiència de flow colorit que convida a un descobriment relaxat, perquè el videojoc no es pot considerar únicament des del seu vessant artístic, ja que requereix l’execució de mecàniques de reconfiguració, recol·lecció i caça. Per tant, el videojoc, per la seva pròpia naturalesa, empeny cap a la resolució, mentre que el jugador exigeix l’acabament, cosa que contradiu el sentiment melancòlic.