Gaudí. L’arquitecte de Déu

Amb aquest títol J.J. Navarro Arisa, ha publicat, amb motiu d’aquest Any Gaudí (1852-1926), una biografia de qui fou “arquitecte genial i innovador, ciutadà d’ordre, catalanista, conservador i d’una aferrissada i gairebé obsessiva devoció religiosa”. Pensem que aquestes credencials, unides a l’estètica singular i variada de la seva obra, justifiquen de sobres que li dediquem algunes portades d’Apunts durant aquest any 2002, en el qual es commemoren 150 anys del seu naixement. Sorprèn que fa 50 anys, el seu Centenari hagués passat pràcticament desapercebut. Com diu Òscar Tusquets, “només el reivindicaren quatre especialistes i quatre persones del món eclesiàstic, mentre que per a la majoria de barcelonins era sinònim de mal gust i a nivell internacional era totalment ignorat”. Sens dubte, la cultura que s’ens havia inculcat després de la Guerra Civil era la responsable d’aquests dissortats criteris estètics, contraris a tot allò que s’apartava de la norma rutinària de severa arrel integrista. Avui, Gaudí té un prestigi universal perfectament justificat. Segons Ignasi Aragay, en ell “es donen la mà l’art i la ciència, la natura i l’artificialitat”. La catalanitat de l’arquitecte és indubtable, i paral·lela a la seva religiositat. Per a Francesc Pujols, “Gaudí és un gegant del geni català (...) que demostra el que som i el que podem ser els catalans”. L’entusiasmava fer conjunts de quatre campanars, per produir inconscients evocacions de les quatre barres. Estant a Catalunya només volia parlar en català; César Martinell recorda que quan Unamuno va visitar les obres de la Sagrada Família, Joan Maragall va haver de fer de traductor entre el genial arquitecte i el famós filòsof. S’ha dit també que encarnava alhora el seny i la rauxa. Ens agradaria poder afegir quelcom que relacionés Gaudí amb l’activitat esportiva. Aquests dies, aprofitant el Centenari del més popular i emblemàtic jugador del Barça, en Josep Samitier, s’ha especulat que aquest havia portat Gaudí al futbol. Ens ha estat impossible documentar aquest fet, i persones tan gaudinianes com mossèn Bonet, rector de la Sagrada Família i el professor Joan Bassegoda i Nonell, possiblement l’estudiós que millor coneix Gaudí, han posat en dubte aquesta circumstància. D’Antoni Gaudí s’ha dit si era homosexual –perquè era poc afortunat tractant les dones– si era ecologista, concepte aleshores desconegut; si era maçó o adorador del dimoni, basant-se en interpretacions malintencionades d’alguns detalls de les seves obres. No ens ha d’estranyar que se li hagi atribuït un pecat menor, qual és haver anat una vegada al futbol.