Impacte en humans, a nivell cardiovascular, de l’aire enrarit d’una cova mediterrània

 

Introducció: Estudi de l’adaptació fisiològica de persones que respiren aire enrarit en un avenc.

Objectiu: Investigar la capacitat aritmogènica de l’aire enrarit i les alteracions del sistema nerviós autònom (simpàtic i parasimpàtic). Establir uns nivells de tall més enllà dels quals cal prendre mesures preventives.

Mètode: Vint-i-cinc espeleòlegs, 6 dels quals pertanyien a cossos professionals de rescat, foren  sotmesos a controls en repòs a l’exterior, respirant aire de composició normal (AN), a un control subterrani, també en repòs, respirant aire enrarit d’origen natural (AE) en un espai confinat (O₂: 13,38 ± 1,5% i CO₂: 2,23 ± 0,31%). Monitorats mitjançant control Holter cardíac i pressió arterial.

Resultats: Pols cardíac en repòs (AN: 81,9 ± 15,1 batecs vs. AE: 83,8 ± 17,3 batecs en AE; p ≤ 0,58). Pressió arterial sistòlica (AN: 130,3 ± 17,2 mmHg vs. AE: 140,2 ± 21,3 mmHg; p ≤ 0,0003). Pressió arterial diastòlica (AN: 78,2 ± 11,0 mmHg vs. AE: 85,5 ± 11,2 mmHg; p ≤ 0,0002). Variabilitat cardíaca: RMSSD (AN: 25,9 ± 13,8 ms vs. AE: 36,9 ± 17,8 ms; p ≤ 0,003); NN50 (AN: 49,0 ± 66,2 batecs vs. AE: 111,7 ± 102,8 batecs; p ≤ 0,003); pNN50 (7,5 ± 11,3% en AN vs. 15,9 ± 15,8% en AE; p ≤ 0,0013). Anàlisi de Fourier: TP (AN: 1.759,5 ms² vs. AE: 2.611,5 ms²; p < 0,04); HF (AN: 301,5 ± 329,4 ms² vs. AE: 662,3 ± 762,8 ms²; p ≤ 0,02). Es detecta un increment d’esdeveniments arítmics en comparar l’hora que inclou la prova 1 (H_AN) amb aire de proporcions normals versus l’hora que inclou la prova 2 (H_AE) amb aire enrarit. Hi ha clara correlació estadística d’esdeveniments arítmics en ambdues situacions: (batecs ectòpics en AE) = 2,9859 × (batecs ectòpics en AN) + 1,5622; n = 24; r = 0,814; p < 0,0001.

Conclusions: L’exposició a l’aire enrarit en repòs de només 10 min provoca una resposta pressora de la pressió arterial sistòlica i diastòlica, comparada amb l’aire normal. La variabilitat cardíaca, en situació de repòs estandarditzada, mostra una resposta de tipus parasimpàtic, amb augment dels paràmetres rMSSD i HF quan els subjectes estan sotmesos a una atmosfera d’aire enrarit. En aquest cas, compost per un 13% d’O₂ i un 2,5% de CO₂. En l’aire enrarit, com en el de l’avenc estudiat, els subjectes presentaven el triple de fenòmens arítmics que quan feien una tasca amb una càrrega similar en aire estàndard.