Paràmetres cardiorespiratoris durant l'exercici submàxim sota una exposició aguda a hipòxia hipobàrica i normobàrica

Set joves sans i en bona condició física foren sotmesos a dos tests de tolerància a la hipòxia a una altitud simulada de 3.000 m. El primer s’efectuà en una cambra hipobàrica i els segon en un tenda hipòxica. Es registraren diversos paràmetres cardiorespiratoris i la variabilitat de la freqüència cardíaca sota cada condició d’hipòxia. En comparació amb les condicions de normòxia, s’observà un decrement significatiu del 6 al 8% en la saturació de l’oxigen arterial (SpO2) en ambdues condicions d’hipòxia en repòs. L’exercici desencadenà descensos d’un 10% en SpO2 tot i l’increment del 27% del volum ventilatori minut. Tant els components de baixa (BF) com d’alta freqüència (AF) de la variabilitat del ritme cardíac van canviar significativament de la normòxia (BF: 37,1; AF: 62,9; BF/AF: 1,27) a la hipòxia hipobàrica (HH) (BF: 49,1; AF: 50,6; BF/AF: 1,96). Malgrat això, aquests canvis no s’apreciaren en condicions d’hipòxia normobàrica. Per tant, la variabilitat de la freqüència cardíaca té un comportament diferent en les dues condicions d’hipòxia, la qual cosa recolza la hipòtesi que l’hipòxia normobàrica i l’hipobàrica no suposen un estímul igual dels sistemes cardiovacular i respiratori. S’observà una correlació entre la modulació vagal i simpàtica en normòxia i l’SpO2 durant l’exercici en hipòxia hipobàrica (HH). Els subjectes amb major modulació simpàtica (BF%) en normòxia presenten major SpO2 durant l’exercici en HH (r = 0,808; p < 0,05) i els individus amb major modulació vagal (AF%) en normòxia tendeixen a SpO2 més baixa en exercici en HH (r = −0,636; p = 0,125). Sorgeix la possibilitat d’utilitzar aquesta correlació com a eina predictiva de la capacitat individual d’aclimatació a l’altitud.