1714: les raons de la resistència

L’objectiu és explicar la lògica de
la resistència catalana, entre juliol de
1713 i l’11 de setembre de 1714, contra
els exèrcits borbònics, una resistència
que no sempre ha estat ben compresa
pels historiadors i pels polítics. Uns
sovint la van explicar en clau romàntica;
altres, com un acte irracional,
mancat de sentit polític. Per no parlar
dels que l’han denigrada, tal com han
fet també amb les lleis i institucions
catalanes pel seu suposat tarannà feudalitzant,
al seu parer afortunadament
substituïdes per la modernitat absolutista.
Per això, es contextualitza la
resistència en el seu context històric.
Al final, la liquidació de l’Estat català
per part de Felip V i la imposició de la
Nova Planta, una estructura netament
absolutista i militaritzada presidida pel
capità general i per uns corregidors
també militars, significà un clar retrocés
polític no solament per la pèrdua
de les institucions del país sinó perquè
les vies de representació (a les Corts, a
la Generalitat, al Consell de Cent i als
municipis on l’home comú era present)
van ser substituïdes pel nomenament
directe i per la venda de càrrecs, els quals van tenir efectes nefastos com
la corrupció institucionalitzada sense
mecanismes de control.