L’últim Verdaguer. Modernitat i idil·li a La Pomerola. Primavera (1896)

Una de les obres més emblemàtiques
de l’últim Verdaguer és La
Pomerola. Primavera (1896). Concebut
com un long poem de reivindicació
personal i alhora de culminació –i de
renúncia– poètica, aquest cant reposa
sobre la base de l’idil·li. Un idil·li clàssic,
d’aquells que reivindiquen l’època
daurada de la joventut, en contrast
evident amb la decrepitud del present
(«Todo pasado fue mejor»). Però un
idil·li, també, reconfigurat a partir de
la convicció que serveix per a narrar
una experiència reveladorament moderna:
l’experiència de la incapacitat
de la paraula. El propòsit d’aquesta
intervenció és explicar de quina manera
s’opera aquesta transformació de
l’idil·li, de model classicitzant a veu
sancionadora de la dissolució del llenguatge.
Això que experimenta Verdaguer
a finals de segle no és també
el que experimenten escriptors com
Baudelaire o Mallarmé? La poètica
moderna de Verdaguer, per tant, respon
a un tipus de lloc comú entre els
escriptors europeus, aquell que dóna
fe, tràgicament, de la insuficiència de
la paraula poètica.