Valère Bernard escrivan a gravaire (1860-1936): figuras de femnas dusca a la Legenda d'Esclarmonda
Article Sidebar
Main Article Content
Valèri Bernard (Valère Bernard),
literat i gravador marsellès, va crear
una obra entre 1883 i 1936 en la qual
va privilegiar la llengua occitana:
els seus versos i la seva prosa es van
anar enriquint amb el pas del temps.
Havent començat a escriure en dialecte
provençal i en parlar marsellès
en un entorn felibrenc, va acabar el
seu recorregut amb publicacions que
anaven en la línia de l’occitanisme
de la Societat d’Estudis Occitans.
Va perseguir una Bellesa ideal de la
qual va oferir una representació visual
com a gravador, pintor, escultor
o fotògraf, però el seu objectiu no
va ser pas la imitació de la natura.
Passant de les evocacions naturalistes
o melodramàtiques al simbolisme, la
seva aproximació artística plàstica, la
seva manera d’escriure el paisatge i
els homes, i en particular les dones a
través d’una profunda subjectivitat,
l’havia de conduir, segons ell mateix, a
la Bellesa espiritual, l’única cosa capaç
de superar els mals terrenals.
Mentre anem a la recerca de les
seves figures femenines, que són nombroses
en la seva obra i que sobrepassen
de vegades la representació
antitètica de l’àngel i el dimoni, ens
demanarem quin paper juguen en la
seva poesia, en la seva prosa i en alguns
dels seus gravats. Descobrirem
un Valèri Bernard que empatitzava
amb les recerques estètiques del seu
segle (per exemple, Baudelaire, Puvis
de Chavannes, Felicien Rops...), alhora
que avançava en la seva trajectòria
escrita en llengua occitana, fins al seu
drama líric La Legenda d’Esclarmonda,
publicat a Barcelona el 1936 amb un
prefaci de Josep Carbonell. Ens adonarem
que la bellesa femenina plena
d’ambigüitats i dotada de múltiples
facetes que ens ofereix l’autor, ens
condueix de fet a un ideal d’amor
senzill: Valèri Bernard, anomenat
«Lou Pantaïaire» [el somiador], que
va tornar-se cec a la fi de la seva vida i
que va estar preocupat per l’origen del
mal, aconsegueix de convèncer-nos
que l’art és fonamental en qualsevol
vida humana.
literat i gravador marsellès, va crear
una obra entre 1883 i 1936 en la qual
va privilegiar la llengua occitana:
els seus versos i la seva prosa es van
anar enriquint amb el pas del temps.
Havent començat a escriure en dialecte
provençal i en parlar marsellès
en un entorn felibrenc, va acabar el
seu recorregut amb publicacions que
anaven en la línia de l’occitanisme
de la Societat d’Estudis Occitans.
Va perseguir una Bellesa ideal de la
qual va oferir una representació visual
com a gravador, pintor, escultor
o fotògraf, però el seu objectiu no
va ser pas la imitació de la natura.
Passant de les evocacions naturalistes
o melodramàtiques al simbolisme, la
seva aproximació artística plàstica, la
seva manera d’escriure el paisatge i
els homes, i en particular les dones a
través d’una profunda subjectivitat,
l’havia de conduir, segons ell mateix, a
la Bellesa espiritual, l’única cosa capaç
de superar els mals terrenals.
Mentre anem a la recerca de les
seves figures femenines, que són nombroses
en la seva obra i que sobrepassen
de vegades la representació
antitètica de l’àngel i el dimoni, ens
demanarem quin paper juguen en la
seva poesia, en la seva prosa i en alguns
dels seus gravats. Descobrirem
un Valèri Bernard que empatitzava
amb les recerques estètiques del seu
segle (per exemple, Baudelaire, Puvis
de Chavannes, Felicien Rops...), alhora
que avançava en la seva trajectòria
escrita en llengua occitana, fins al seu
drama líric La Legenda d’Esclarmonda,
publicat a Barcelona el 1936 amb un
prefaci de Josep Carbonell. Ens adonarem
que la bellesa femenina plena
d’ambigüitats i dotada de múltiples
facetes que ens ofereix l’autor, ens
condueix de fet a un ideal d’amor
senzill: Valèri Bernard, anomenat
«Lou Pantaïaire» [el somiador], que
va tornar-se cec a la fi de la seva vida i
que va estar preocupat per l’origen del
mal, aconsegueix de convèncer-nos
que l’art és fonamental en qualsevol
vida humana.
Article Details
Com citar
Ginestet, Joëlle. «Valère Bernard escrivan a gravaire (1860-1936): figuras de femnas dusca a la Legenda d’Esclarmonda». Anuari Verdaguer, 2017, núm. 25, p. 123-47, https://raco.cat/index.php/AnuariVerdaguer/article/view/348522.