1714-2014, la construcció simbòlica de la identitat

El 1714 va passar, i el 1716, sense
massa pena ni glòria pel que fa a la
construcció simbòlica de la identitat
catalana, que encara no es reivindicava,
d’una manera notòria, com a tal.
Caldria esperar més d’un segle perquè
la combinació de la industrialització
del país i d’un moviment romàntic,
que va esdevenir historicista, cristià i
conservador, com deia Rovira i Virgili,
la Renaixença, construís un discurs
de caràcter regionalista, d’una gran
efectivitat simbòlica, que va esdevenir
hegemònic en la Catalunya del XIX, i
la base més sòlida de tot el regionalisme-
nacionalisme de la Catalunya del
segle XX. El 1714 hi va tenir un paper
discret. Ara, en una altra conjuntura
econòmica, social i cultural, prou
catastròfica per sotraguejar-ho tot, la
construcció simbòlica de la identitat
es reformula amb una radicalitat política
que no havia tingut mai, i ho fa
mitjançant una bigarrada convivència
d’elements del passat, del present i del
futur. Curiosament, el 1714 hi és més
present ara que abans, però també
una arcàdia cosmopolita. Un procés
realment atractiu tant per a l’acció
com per a la recerca.