Espai

El concepte d'espai no és específic de la fenomenologia. Com a problema filosòfic l'espai té tanta història com la filosofia mateixa. Però sí que la fenomenologia li dóna un sentit original que no es pot desvincular d'aquesta història, especialment la més recent, la de la filosofia moderna des de Descartes. En l'època moderna l'espai ha estat
rebaixat a una pura extensió quantitativa sense vida. El buidatge vital de l'espai ha tingut la seva correspondència amb la física moderna clàssica que l'ha conceptualitzat com a pura exterioritat i com a contenidor buit que no ha fet més que reforçar la interioritat subjectiva on es concentrava la vida. La gran aportació del concepte enomenològic de l'espai es pot resumir amb l'expressió «retorn a l'espai»: l'ha recuperat per a la
vida fent-lo inseparable del temps, del moviment del cos, de la subjectivitat i de la comprensió de l'ésser. Veurem les importants aportacions fenomenològiques d'Edmund Husserl i de Martin
Heidegger. Del primer analitzem la fenomenologia de la percepció, el cos viscut i la gènesi històrica del concepte objectiu i abstracte de l'espai. De Heidegger veurem la noció d'espai de les coses i de l'ésser humà (Dasein) a Ésser i temps i la importància central que adquireix l'espai en les seves obres posteriors fins al punt de comprendre la mateixa tasca filosòfica com un pensament del lloc o topologia de l'ésser. Concloem amb la
recepció del concepte fenomenològic de l'espai reconeixent l'extraordinària influència que ha tingut en el que s'anomena «gir espacial».