Abandonament o desequilibri territorial.

Deixant de banda els casos de força major com riscos naturals o epidèmies, pot dir-se que l’abandonament dels pobles s’inicia quan les activitats econòmiques existents esdevenen
insuficients.
O inadequades per als seus pobladors. Començaran els joves i acabaran marxant la gent gran per a reagrupar-se a la vora dels fills. O dit altrament, quan els motors econòmics d’un nucli de poblament entren en crisi. Es poden exemplificar tres possibles estats d’un nucli de poblament o poble: el que es troba en equilibri, amb creixement vegetatiu; el que es troba en desequilibri positiu, per creixement immigratori; el que es troba en desequilibri negatiu, per decreixement vegetatiu o emigratori.
Cap nucli o poble es pot analitzar aïlladament i separat dels altres que l’envolten. No hi ha cap poble la realitat del qual sigui independent del seu entorn.
Cada poble te una relació de dependència, dominació o equilibri en relació amb els seus veïns i respecte dels diversos possibles àmbits (econòmic, social, educatiu, sanitari, administratiu, judicial, religiós, esportiu…).
Els Pirineus aporten, però, diverses variables que fan més difícil l’equilibri territorial i, per tant, major el risc d’abandonament dels pobles.
Hi ha l’altitud, l’orografia, la climatologia, la poca productivitat dels sòls conreables, les dificultats dels accessos, els riscos naturals, la baixa densitat de població, la manca d’infraestructures, de serveis i d’equipaments…
El territori es pot assimilar a una maqueta en relleu de base gruixuda, formada per diferents estrats, que representen els diferents àmbits de relació, on cadascun dels quals està estructurat per una xarxa en equilibri fràgil, per estar sotmesa a diferents tensions.
Els nusos de la xarxa de cada estrat serien els pobles. I és evident que les tensions d’atracció i des-atracció, que exerceixen els nuclis dominants en el territori dominat o d’influència, es noten sobre la resta de pobles.  Els pobles abandonats suposen la manifestació d’un procés d’erosió en un punt del territori concret, que té conseqüències per a la resta.
L’abandonament de pobles posa en evidència la desaparició d’un model de gestió sobre un concret territori i, per tant, una transformació cap a una realitat nova desconeguda i imprevisible pel desconeixement que se’n té.
El coneixement precís i alhora extens de les xarxes, del model de territori i de l’equilibri territorial passat, més enllà del poble abandonat, donarà respostes i solucions per a la recuperació, potser no dels pobles, però sí del territori.