Despoblament rural i creixement urbà: la Seu d’Urgell al tercer quart del segle XX.

El despoblament de les zones rurals i de muntanya al llarg del segle XX és un fenomen prou conegut. A partir de la dècada de 1950 el procés d’abandonament dels pobles de les zones altes de l’Alt Urgell, unit a les onades migratòries procedents d’altres punts de l’estat, va generar una concentració de població als nuclis més grans situats al fons de les valls, especialment en els casos en què hi existia alguna activitat industrial que permetia una alternativa econòmica a l’agricultura i la ramaderia. Les serradores que manufacturaven la fusta tallada als boscos pirinencs, les fàbriques de productes làctics de la Seu d’Urgell o l’empresa Taurus a Oliana van ser alguns dels principals destins de la mà d’obra emigrada dels seus pobles natals i instal·lada a les localitats de la ribera. Aquesta concentració de població, especialment destacada a la Seu d’Urgell, es va traduir en un creixement accelerat de la urbanització de la ciutat i en un canvi radical en el model constructiu i d’habitatge, amb un augment de la construcció en alçada i l’aparició de barris suburbials. En aquesta comunicació s’ofereix una primera aproximació al creixement de la Seu d’Urgell durant el tercer quart del segle XX, les seves característiques i les implicacions que aquest fet va tenir sobre l’evolució urbanística posterior de la ciutat.