Influencing law-makers’ agenda Metropolitan newspapers and TV as sources for political initiatives by members of the Swedish Parliament

El punt de partida d’aquesta recerca és fins a quin punt la cobertura periodística d’esdeveniments i processos de la societat afecten les iniciatives polítiques. Es va considerar que la mediatització de la política incrementaria el fet que els membres del parlament basessin les seves iniciatives en els mitjans de comunicació en comptes de rebre propostes, per exemple, de les seves circumscripcions o de grups organitzats, la qual cosa potenciaria el paper dels mitjans de comunicació en el procés de les polítiques públiques. La hipòtesi alternativa és que l’efecte combinat de les pressions comercials, la fragmentació i la sensacionalització dels diaris han provocat una disminució de la influència dels mitjans de comunicació en l’establiment d’agendes polítiques. Basant-se en aquestes hipòtesis alternatives, l’estudi pretén establir el nombre d’incidents de referència en els mitjans de comunicació com a punt de partida per a iniciatives polítiques al parlament. L’estudi comprèn quinze anys de projectes de llei de membres privats escollits pel Parlament suec, el Riksdag. Hi va haver diversos projectes de llei que van ser estudiats comparativament en el temps —les sessions parlamentàries de 1991-1992, 1996-1997, 2001-2002 i 2006-2007—, per obtenir una sèrie cronològica sobre la prevalença dels mitjans de comunicació esmentats com a fonts de qüestions que requereixen atenció política d’àmbit nacional. Els resultats van confirmar, en general, la hipòtesi d’una mediatització creixent de la política. No obstant això, les dades empíriques indicaven una disminució del nivell d’influència dels mitjans cap al final del període estudiat, la qual cosa donava credibilitat, en primer lloc, a alguns dels efectes més recents de sensacionalització de la política en una democràcia parlamentària. Amb una anàlisi més detinguda, es va descobrir que el factor determinant era que una coalició de dretes o d’esquerres fos al poder. Quan estaven a l’oposició els partits de dreta, va dominar l’ús de la premsa metropolitana al Parlament. Els diputats de partits d’esquerra no van fer ús dels mitjans de comunicació com a font d’iniciatives polítiques en la mateixa mesura en qualsevol dels períodes estudiats. La premsa no socialista semblava que donava suport a la conservadora (els polítics de l’oposició liberal). Els agents més influents semblava que havien influït en l’establiment de l’agenda. La televisió hi va tenir un rol secundari, però també més equilibrat a l’hora d’influir en les iniciatives parlamentàries.