El discurso amoroso y la dimensión del imaginario: una teoría sobre el lenguaje y la escritura en la obra de Jacques Lacan y Roland Barthes

L’any 1975, la conceptualització teòrica de Jacques Lacan i Roland Barthes, al voltant de la dimensió de l'imaginari, condiciona la seva manera de comprendre l'amor, com una sutura del buit que provoca la dimensió del real o, per contra, com una força operativa que desarticula l'ordre simbòlic del llenguatge, a través de la violència del gaudi. Així, en aquells moments, la preocupació per l'amor i la dimensió de l'imaginari motiva, en Jacques Lacan i Roland Barthes, la construcció de dues teories divergents, sobre l'ordre del llenguatge i el procés d'escriptura: en el cas de Lacan, es tracta d'una escriptura, en tant que praxi, que treballa per contenir la violència del gaudi del real, a través del simbòlic; en el cas de Barthes, es tracta d'un text de gaudi, on l'imaginari es posa al servei del real, per estripar la dimensió simbòlica del llenguatge. En definitiva, a El seminari XX: Encara i a Fragments d'un discurs amorós, la teoria sobre la dimensió de l'imaginari es tradueix en diferents maneres d'abordar l'exercici concret d'escriptura, ja que l'amor pot treballar per preservar l'homeòstasi de la dimensió simbòlica del llenguatge o, més aviat, per desarticular l'ordre del discurs.