No word movie: Chantal Akerman i el silenci com a contra-arxiu de sentiments

Què significa el silenci? Quins són els reptes als quals s’enfronten les persones que decideixen no parlar del seu passat traumàtic? Aquesta decisió implica una actitud escèptica? Són preguntes que solen fer-se historiadors i cientistes socials a l’hora de retre compte de l’experiència de testimonis que es neguen a parlar del passat traumàtic que han protagonitzat. L’última pel·lícula de Chantal Akerman, No home movie (2014), es presenta justament com una indagació al voltant d’aquest tema. En el marc del relat dels dies previs a la mort de la seva mare, la directora se n’adona de la seva negativa a parlar de la seva experiència com a presonera a Auschwitz. Aquest article es centra en indagar en la manera en què les estratègies estètiques d’Akerman impliquen la constitució de la memòria com un contra-arxiu de sentiments. Les operacions retòriques aquí analitzades impliquen una manera de pensar el silenci sobre el trauma amb una espessor afectiva particular: el silenci, ja no com a pur buit, sinó com a resultat de la col·lisió d’afectes suposadament incompatibles amb la marca del trauma, destinat a la constitució de tal contra-arxiu.