Aprenentatge virtual, treball en xarxa i salaris: nova ocupabilitat, noves paradoxes?

Aquest article analitza el paper que té la formació virtual en l’assoliment de les noves condicions d’ocupabilitat que demanda la irrupció del treball en xarxa i de l’economia i la societat del coneixement. Sota el marc analític del canvi tecnològic esbiaixador d’habilitats i a partir dels resultats de tres investigacions empíriques, l’anàlisi obté quatre conclusions principals. Primera, la formació virtual per a l’ocupabilitat no té encara prou força per a trencar amb la divisòria de la formació, és a dir, que es formen els formats i amb més competències digitals. Segona, la formació virtual es revela com un instrument de qualitat per a la millora de l’ocupabilitat dels treballadors, en especial, en les seves dimensions de competències adquirides i de satisfacció amb el disseny pedagògic, però menys amb l’aplicabilitat de la formació. Tercera, la gran majoria d’empreses, les que no presenten canvi estructural, determina un problema de sobreeducació relativa, és a dir, que no es compleix l’associació entre un major nivell formatiu i un major salari. I, quarta, encara que la formació virtual ha realitzat avenços notables com a instrument de millora d’ocupabilitat, a l’actualitat presenta dos importants punts febles: 1) la necessitat d’arribar a col·lectius de treballadors molt més amplis; i 2) la necessitat de potenciar la formació virtual com una palanca de canvi estructural (complementarietat amb el canvi organitzatiu i els usos TIC) a les empreses.