De la normalització a la sostenibilitat: els límits de la planificació de l'estatus

La intervenció dels poders públics sobre l'estatus de la llengua catalana des de la transició política
no ha estat estrictament objecte de planificació, i es caracteritza pel desinterès o l'adversitat
dels poders estatals i supraestatals, per la diversitat dels espais polítics subestatals i per la
discontinuïtat de les actuacions. Fins al final dels anys vuitanta hi predomina un enfocament
de normalització lingüística, centrat en la creació d'un marc jurídic i institucional que permetés
invertir el procés de substitució lingüística. La necessitat d'una planificació lingüística
general es va evidenciar en el pas dels anys vuitanta als noranta, però des del final d'aquesta dècada
la idea central ha estat la de política lingüística. Més recentment, els canvis induïts pel
procés demundialització han portat a una perspectiva de sostenibilitat lingüística, que guanya
terreny als inicis del segle XXI. El treball analitza a grans trets les etapes i elsmarcs en què s'han
produït aquestes intervencions públiques sobre l'estatus del català.