Territoris sense model

La visió de les perifèries com a àmbits sense identitat espacial està relacionada amb l’absència de l’activitat i la construcció. Aquesta presència del buit és, però, la seva condició projectual més important. Les interpretacions d’aquests territoris han anat des del to denunciatori, unit a la crítica del creixement residencial especulatiu, la «perifèria vil», fins a la justificació esteticista del desordre territorial i l’empirisme perifèric, a partir de l’estima pels espais buits i descompostos, la «perifèria esplèndida». Sovint les aproximacions figuratives i les representacions del cinema i la fotografia han substituït un arsenal taxonòmic que manca encara, amb el qual definir les perifèries sense recórrer a la metàfora, l’analogia o la idea de degradació de la ciutat central. Les perifèries, però, apareixen com a espais actius del possible projecte contemporani de metròpoli. En aquest context, nous elements com la distància, argument compositiu de la forma urbana perifèrica, i el seu valor, que canvia en créixer l’escala del territori urbà considerat, mostren el protagonisme projectual de la separació vers la continuïtat unificadora de la ciutat compacta.