L'art al carrer com a factor de socialització

A partir d’un breu recorregut històric sobre la funció de l’espai públic, vinculat al poder polític o religiós, de l’etapa preindustrial, es mostren dos models de reconstrucció d’aquest espai públic: el de Hausmann, aplicat a París a mitjan segle XIX, amb l’objectiu de crear una ciutat que expressés el nou estil de vida burgès, i el model de la Barcelona de finals del segle XX, adreçat a formular un espai públic que afermés identitats mitjançant la monumentalització dels barris i els dotés de centralitat i significat urbà, sense destruir-ne la memòria històrica. L’anàlisi comparada de dos indrets de Barcelona (la plaça de la Palmera i la plaça dels Països Catalans) i un de París (el pati del Palais Royal), i les crítiques i incomprensions que, en el seu moment, van generar, ens porta a reflexionar sobre l’actual crisi de la ciutat i la possibilitat d’un model en xarxa.