Entre visigots i feudals. El Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat abans de la conquesta feudal (segles VIII-XII)

Els territoris de l’antic ager Tarraconensis occidental, que podem circumscriure al Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat van entrar en l’òrbita de l’Alandalús en els primers temps de la conquesta araboamazic (713-717). Les posteriors expansions carolíngia i feudal, a partir de finals del segle VIII, aviat van convertir la zona en una àmplia franja no acabada de controlar per uns ni pels altres, que hom ha convingut a definir com la marca o la frontera. S’ha parlat del Gaià com a referent d’aquesta separació entre els comtats cristians i el califat islàmic. La historiografia ha volgut veure aquests territoris com una zona marginal, buida de poblament o amb una presència humana residual. Ara bé, la reinterpretació de la documentació escrita llatina i àrab, de la toponímia, de les necròpolis i les restes arquitectòniques, com també els resultats —encara pocs— d’algunes excavacions arqueològiques indiquen que la cosa no va ser així, sinó que ens trobem amb unes terres poblades —no sabem encara ni amb quina intensitat ni amb quines formes d’organitzar-se— en part controlades des del districte andalusí de Tortosa i en part pels comtats catalans, en un procés imparable d’expansió que culmina amb la conquesta de la capital de l’Ebre i de la medina de Lleida, ja a mitjan segle XII.