Renée Lafont y la cultura griega antigua: filología, patrimonio y museos en los albores del siglo XX

Renée Lafont ha sigut relegada a l’oblit malgrat la seva contribució a les relacions literàries entre Espanya i França. El seu paper dins d’un món acadèmic majoritàriament masculí va ser essencial, i hi va destacar en els estudis del món clàssic, especialment hel·lenístics. Les seves investigacions van abastar des de l’anàlisi de preposicions gregues clàssiques fins a estudis profunds de manuscrits antics, com el Digenis Akritas del Monestir de l’Escorial. La dedicació de Lafont a estudis complexos i la seva capacitat per interpretar textos difícils reflecteixen la seva profunda erudició. Amb el temps, es va convertir en la traductora més important de Blasco Ibáñez al francès, va tenir una estreta relació amb el pintor Joaquín Sorolla i va ser la primera periodista afusellada en territori espanyol pel bàndol revoltat a la guerra civil espanyola. Tot i la seva importància i l’esforç que esmerçà a l’hora de preservar la literatura clàssica, fins avui no hi ha cap estudi sobre la formació de l’autora dins del camp de la filologia clàssica, que expliqui el difícil camí d’una dona a principis del segle XX a l’acadèmia francesa –i l’espanyola–, una llacuna que aquest article pretén reparar.