Rehabilitar l’espectador. Per una crítica de la participació

Al llarg del segle xx, part dels estudis teatrals s’han centrat en la redefinició de la relació entre actor i espectador. Els estudis d’antropologia, de semiòtica, de neurociència, i tants d’altres, no han acabat de definir un mètode d’anàlisi profunda sobre aquesta relació entre espectador i actor, que ha oscil·lat entre la passivitat i la participació, entre la creació d’un producte autònom de la seva recepció i la creació d’un espectacle en què actors i públic desdibuixen el seu rol. Cal una reformulació de l’estudi teatral que se centri en el públic com a objecte d’anàlisi, principalment en la capacitat de recepció de comunicació del seu cos, i tot això dins d’un segle xxi ple de fronteres ambigües en els tipus d’espectacles (només hem de pensar en els «reality shows») i en el control de la seva producció (institucions teatrals i polítiques).