Heràclit i l'orfisme

La possible influència de la doctrina òrfica en el pensament d'Heràclit ha estat objecte d'un fort debat entre els especialistes. Així, a la teoria que tota la filosofia d'Heràclit estava inspirada en l'orfisme es va contraposar l'opinió que no existia cap connexió. No obstant això, la veritat és que alguns testimonis de l'Antiguitat tardana van abonar el camí dels que van voler veure alguna relació. De la lectura d'aquestes fonts es constaten diversos punts de coincidència: d'una banda, el caràcter enigmàtic de les seves afirmacions. De l'altra, el fet que Heràclit suggerís en diversos fragments la teoria de la reencarnació de l'ànima o definís un principi diví amb trets monoteistes propis de la doctrina orfia. No obstant això, la discussió entre les opinions contràries havia arribat a un punt que semblava irresoluble fins que la recent publicació de diversos documents arqueològics i papirològic ha vingut a reforçar notablement la teoria de la connexió entre l'orfisme i el filòsof d'Efes. En efecte, les inscripcions de les laminetes d'Olbia, sigloV aC, en què es contraposen els conceptes "vida-mort-vida" o "pau-guerra", evoquen poderosament l'estil d'Heràclit. Per la seva banda, algunes afirmacions de les laminetes trobades en Pelina, Tesalia, segle IV aC, coincideixen amb les del filòsof a1 vaticinar recompenses en el món d'ultratomba. Però és l'extraordinari descobriment del papir de Demni, Tessalònica, segle IV aC, el que més testimonis ofereix per afermar la hipòtesi vinculant. En aquest valuós document un anònim comentarista esmenta els noms d'Heràclit juntament amb la cita de dos fragments ja coneguts, i el d'Orfeu juntament amb una vintena de versos d'una Teogonia. A més, el papir obre noves vies d'investigació en posar de manifest una cosa que abans només s'intuïa: que entre els seguidors òrfics i Heràclit va existir, sobretot, una coincidència metodològica basada en l'anàlisi lingüístic dels conceptes. Així, es confirma que tots dos van recórrer a l'explicació etimològica, la sinonímia, la polisèmia o la paradoxa per descriure el seu pensament en la creença que les paraules tenen un sentit profund, enigmàtic, que tan sols uns pocs privilegiats poden arribar a captar. Tot això obliga a replantejar les investigacions sobre les possibles relacions mútues i alhora força la revisió del Cràtil platònic, obra en la qual Sòcrates va ridiculitzar el mètode etimològic com a font de coneixement. El fet que en aquest diàleg siguin esmentats tant Orfeu i els seus seguidors com Heràclit, dóna a entendre que Plató els va destacar corn els principals represenrantes en l'ús d'aquest procedimienro i que, en conseqüència, tots dos van ser l'objectiu principal de la seva crítica.