Cap a la llibertat mitjançant l’heterodòxia

Des de la Transició, la vida cultural, social i política de Catalunya ha passat dècades encarcarada en una divisió estèril entre dues ortodòxies sobre com pensar i viure el país. D’una banda, existia un pol clarament catalanista, que ha pretès monopolitzar la representació de les reivindicacions nacionals, però que alhora ha mantingut una ambigüitat calculada en les qüestions socials, cosa que l’ha portat a un conservadorisme de fons que ha volgut fer passar per un suposat «seny» el que no era, i és, sinó la defensa de l’statu quo. D’altra banda, ha existit també un pol d’esquerres, arrelat en les lluites obreres de l’antifranquisme, però que sovint ha mostrat una certa incomoditat davant la qüestió nacional. Este espanyolisme latent, sigui tàcit o explícit, ha acabat limitant la seua capacitat de connectar amb la majoria social del país.