Stable carbon isotopes in archaeobotanical remains and palaeoclimate

Es descriu una metodologia recent per a inferir la precipitació en
el passat basada en l'anàlisi de la composició isotòpica del carboni
(δ13C) en restes arqueobotàniques. Un cop descrita la base
fisiològica de la tècnica, s'il·lustra l'aplicabilitat de δ13C mitjançant
un exemple referent al NE peninsular. Hom pretén proporcionar
una estimació quantitativa de l'evolució de la precipitació
estacional (primavera) i anual al llarg dels darrers quatre mil anys
basada en δ13C. Les mostres analitzades comprenen carbons
(pi blanc) i llavors carbonitzades (blat i ordi), i s'obtenen estimes
pluviomètriques superiors en el passat que actualment, amb una
tendència gradual cap a condicions progressivament més àrides.
No obstant això, aquesta tendència no esdevé uniforme,
i es detecten dues fases de major precipitació (1800-900 aC;
300 aC - 300 dC) alternadament amb períodes relativament
secs (900-300 aC; 900 dC - present). Dels resultats presentats
també es desprèn que la importància relativa de la pluja primaveral
en el passat fou variable. Des d'aproximadament el 300 aC
en endavant, el període primaveral subministrà una major proporció
de pluja anual que actualment. Contràriament, durant el
període 1800-800 dC la seva contribució va esdevenir inferior, i
va aparèixer una fase transitòria (800-300 aC) que mostra una
recuperació sobtada en aportació primaveral. Posteriorment a
aquesta fase la sincronia de canvis en δ13C en granes i carbons
suggereix l'arribada del clima mediterrani a la regió.