«Voler» + infinitiu en català: de la perífrasi aspectual d’imminència al marcador epistèmic i evidencial (del segle XIII a l’actualitat)

El català actual coneix les locucions vol ploure i vol caure, amb el significat ‘presentar indicis que ha de [esdevenir-se alguna cosa]’ (DDLC, s.v. voler, 5). Aquestes estructures són solament una resta de la perífrasi aspectual d’imminència voler + infinitiu present en català antic i modern, així com en altres llengües romàniques, si més no en època medieval (com l’occità, el francoprovençal, el francès o l’italià). En aquest estudi provem de descriure i explicar el procés de construccionalització (seguint Traugott 2012 i Traugott i Trousdale 2013) pel qual aquest estructura, saturada amb els infinitius ploure o caure, assumirà un valor epistèmic/evidencial des d’època moderna (segles XVII i XVIII), que és el que coneix la llengua actual. D’aquesta manera, la perífrasi descriurà, des del llatí clàssic i fins al català actual, una tendència Desig > Intenció > Imminència > Epistemicitat/Evidencialitat.