La violència i l'ordre. La meva correspondència epistolar amb Álvaro d'Ors

Al llarg d’uns vint anys vaig mantenir una intensa i, per a mi, molt interessant correspondència epistolar amb el professor Álvaro d’Ors (Barcelona, 1915-Pamplona 2004). Álvaro d’Ors esdevingué un gran jurista després de la guerra civil i de sotmetre’s, com a catedràtic de l’època, a un periple espanyol que tingué Santiago de Compostel·la i Pamplona com les dues grans referències.
Álvaro d’Ors posa de manifest un pensament tradicionalista, com ho podem observar al seu llibre La violència i el orden, de 1987. També defensa un regionalisme preocupat per formular un encaix a l’estil “foralista” de les regions amb el dogma de la unitat d’Espanya. Amb la condició d’afiliat a l’Opus Dei, treballarà tota la vida des d’aquesta perspectiva, antiliberal i basada en un catolicisme que s’expressarà en una visió crítica del concili Vaticà II, i de l’humanisme cristià de Maritain.
Un línia de pensament que es mostra sempre de forma diàfana és la recepció del pensament de Carl Schmitt, amb la dialèctica amic/enemic com a fonament de l’ordre polític, que incorporà al franquisme, per tal de legitimar el “nou règim”, com es pot veure al seu llibre De la guerra y de la paz (Premi Nacional “Francisco Franco” de 1954), dedicat al mateix Carl Schmitt. D’aquesta manera, va insistir en la distinció entre potestat i autoritat: la primera com a manifestació del poder, la segona com a reconeixement de l’autoritat; una distinció que parteix de la dialèctica entre poder imperant i saber socialment reconegut.
Cal destacar també la dedicació universitària del professor Álvaro d’Ors entesa com un “ofici” –recordem el seu llibre Papeles del oficio universitario, de 1961–, una dedicació universitària que desbordà el tractament dels temes propis del dret romà, per tal de fornir una complexa i elaborada concepció de la política.