L’entrenament intervàl·lic aeròbic semisupervisat millora la capacitat cardiorespiratòria en adults sedentaris amb factors de risc cardiometabòlic

L’objectiu d’aquest estudi va ser avaluar els efectes d’un programa d’exercici d’alta intensitat semisupervisat juntament amb assessorament sobre hàbits adequats per a l’adaptació cardiorespiratòria a l’esforç en adults sedentaris amb factors de risc cardiometabòlic. Un assaig clínic controlat aleatoritzat de tres grups de quaranta setmanes de durada (intervenció de 16 setmanes i seguiment al cap de 24 setmanes). Es van assignar adults sedentaris (23 homes, 38 dones) amb edats compreses entre els 34 i els 52 anys (M = 44.6, DT = 4.6), i almenys un factor de risc cardiometabòlic, a un dels grups següents: (1) entrenament intervàl·lic aeròbic (EIA) més assessorament sobre hàbits adequats; (2) entrenament continu d’intensitat entre baixa i moderada més assessorament sobre hàbits adequats (ECT, d’“entrenament continu tradicional”); o (3) només assessorament sobre hàbits adequats (AHA). La capacitat cardiorespiratòria, quant a consum d’oxigen pic (VO2pic) i consum d’oxigen en el punt de compensació respiratòria (VO2PCR), l’índex d’eficiència ventilatòria (pendent de VE-VCO2) i el pendent d’eficiència del consum d’oxigen (PECO) es van avaluar a l’inici, després de la intervenció i en el seguiment. Tots els programes d’intervenció van generar canvis significatius comparables en la capacitat cardiorespiratòria, però els canvis en VO2pic van diferir en funció de si els participants van assolir o no els criteris màxims a l’inici de l’estudi. La intervenció va ser més eficaç per als participants que no van assolir els criteris màxims a l’inici de l’estudi que per als que sí que els van assolir. En els participants que no van assolir els criteris màxims a l’inici de l’estudi, VO2pic va augmentar significativament. Tots els programes d’intervenció van generar augments comparables significatius però no persistents de VO2UV, cap canvi en el pendent de VE-VCO2 i millores persistents del PECO. La intervenció semisupervisada d’EIA va tenir efectes positius sobre l’adaptació fisiològica a l’esforç i la capacitat cardiorespiratòria, però no va diferir substancialment de l’ECT ni de l’AHA.